El Querforadat

El Querforadat és una ascensió de resistència. Els seus més de deu quilòmetres obliguen a administrar l’esforç, especialment dins d’una ruta que encadena diversos colls i trams amb desnivells molt diversos.

L’ascensió comença en abandonar la N-260, després de deixar enrere el nucli de Pont de Bar. El canvi és immediat: es deixa enrere una via de pas per entrar en una carretera que sembla conduir cap a un territori més recollit.

La vall queda progressivament a sota. Comencem a guanyar perspectiva i el paisatge es transforma: allò que des de la nacional era una successió de vessants es converteix en una muntanya que cal recórrer lentament.

Bar és una primera referència en aquesta ascensió. La presència del poble dona escala al paisatge i permet dividir mentalment una pujada llarga. No convé pensar encara en el final: és millor trobar una cadència còmoda i deixar que la carretera vagi descobrint el seu recorregut.

El pas per Bar i Toloriu recorda que aquesta carretera no existeix només per als ciclistes. És també el fil que uneix petits nuclis de muntanya amb la vall, un camí quotidià entre cases, camps i boscos.

Les construccions de pedra i els espais oberts al voltant dels pobles donen una personalitat pròpia a l’ascensió. Entre una pedalada i la següent, apareixen racons que conviden a mirar: un marge, una façana, un prat, una perspectiva nova sobre les muntanyes.

Aquestes referències humanes ajuden també a gestionar l’esforç. En un coll de més de deu quilòmetres, arribar a un poble significa haver completat una etapa, encara que la carretera continuï amunt.

La pujada es pot afrontar així, com una successió de petits objectius, sense gastar abans d’hora les forces que faran falta al final.

A mesura que s’avança cap al Querforadat, el recorregut adquireix un caràcter més muntanyenc. La distància acumulada comença a pesar i les rampes es noten d’una altra manera: no només per la seva inclinació, sinó perquè arriben després de molts minuts d’esforç.

Aquí rau una part important de la duresa del coll. No cal que cada metre sigui extrem per exigir concentració. La llargada obliga a mantenir el ritme, a reservar forces i a aprofitar els sectors més amables sense confondre’ls amb el final de l’ascensió.

El Cadí es converteix en el gran protagonista. La carretera ens aproxima a un paisatge de roca, bosc i pastures, mentre les parets de la serra van adquirint una presència cada vegada més poderosa. La muntanya deixa de ser un horitzó i es transforma en un destí.

L’ascensió culmina al Querforadat, conegut familiarment com el Quer. El poble apareix als peus del Cadí, vinculat a la penya i a les restes del seu antic castell.

L’arribada ofereix una recompensa que va més enllà de completar els 10,43 quilòmetres. Les cases de pedra, el relleu del poble i la proximitat de la cara nord del Cadí formen un conjunt d’una força singular.

És un lloc per recuperar la respiració i mirar. Després d’una llarga estona de concentració en el ritme de les cames, podem deixar que sigui el paisatge qui ocupi tota la nostra atenció. La pedra del poble i la pedra de la muntanya semblen formar part d’una mateixa història.

El Querforadat és una pujada per afrontar amb paciència. La distància, el desnivell i l’esforç acumulat dels colls anteriors poden convertir-lo en un dels moments exigents de la jornada.

Però també és una ascensió amb una recompensa clara. Comença a la carretera de la vall, travessa pobles i vessants i acaba en un racó on la muntanya sembla més propera que enlloc. Pujar al Quer és anar deixant enrere el Segre fins a arribar a un poble que sembla haver trobat el seu lloc exacte sota el Cadí.