Cava

L’ascensió comença a la cruïlla que separa la carretera per la qual hem baixat des d’Ansovell de la que ens portarà fins a Cava.

Es tracta d’una pujada curta però més exigent del que pot semblar sobre el mapa, i més exigent que la pujada a Ansovell.

Des de la cruïlla, la carretera avança encaixada entre la vegetació i comença a guanyar altura de manera progressiva, fet que ens ha de permetre assolir un ritme còmode abans d’entrar a la part més consistent del coll.

A partir del segon quilòmetre, la carretera mostra el seu veritable caràcter. No hi ha rampes extremes, però sí una inclinació continuada que obliga a pedalar amb regularitat. El silenci i l’absència gairebé total de trànsit permeten sentir la respiració, el soroll de la transmissió i el fregament dels pneumàtics sobre l’asfalt. La carretera és estreta i segueix les formes naturals del vessant. No intenta dominar la muntanya, s’hi adapta. Cada corba revela una nova part del paisatge, entre boscos, prats, antigues feixes i clarianes que permeten tornar la mirada cap a la vall d’Arsèguel.

A partir del tercer quilòmetre, la carretera ens ofereix un tram més regular, sense grans canvis de ritme, i ens permet guanyar altura amb rapidesa. A mesura que el bosc s’obre, la serra del Cadí ocupa cada cop més espai; la paret nord deixa de ser una silueta llunyana i es converteix en una presència immensa, mineral i propera.

A poc a poc, el cansament acumulat comença a notar-se, però també creix la sensació d’estar arribant a un lloc apartat i especial.

La darrera corba a dreta ens regala, de sobte, una fantàstica vista del Cadí que convida gairebé a aturar-se per contemplar-la. No ho hauríem de fer si no volem perdre el ritme que necessitarem per enfrontar els darrers 500 metres, que constitueixen el final més exigent de l’ascensió. Cava no es regala: obliga a un darrer esforç per arribar a tocar de l’església de Sant Climent, sense cap coronació convencional ni una gran esplanada. Un final íntim i autèntic: poques cases, una petita plaça i el Cadí alçant-se al damunt amb tota la seva força. Una paret immensa que sembla protegir el poble i separar-lo del món exterior; un escenari canviant segons l’hora del dia, la llum i l’època de l’any.

Arribar a Cava amb bicicleta és avançar fins al punt on s’acaba l’asfalt i comença la muntanya. És enfilar-se per una carretera amagada fins a un poble petit, gairebé suspès sota el Cadí, i comprendre que algunes ascensions no es recorden només pels seus percentatges, sinó per la sensació d’haver arribat a un lloc que encara conserva intacta la seva ànima.