Ansovell

L’inici del coll comença al Pont d’Arsèguel, després d’un breu descens un cop deixem la N-260. Més que una pujada regular, és una successió de paisatges i sensacions: primer el riu Segre, després les rampes exigents prèvies a l’arribada a Arsèguel i, finalment, una carretera estreta i solitària que s’endinsa cap als contraforts del Cadí.

Un cop creuat el Pont d’Arsèguel, el riu queda enrere i la carretera s’aixeca de manera sobtada, pràcticament sense transició. El començament és intens, dels que obliguen a trobar un ritme prudent i una relació de canvi còmoda. A mesura que es guanya altura, per una carretera relativament ampla, la vall del Segre es va obrint darrere el ciclista i, al davant, comencen a insinuar-se els vessants septentrionals del Cadí.

A poc més de mig quilòmetre abans d’Arsèguel, en arribar a la corba de la capella de la Mare de Déu del Carme, el paisatge s’obre sobtadament i apareixen, pràcticament de cop, el poble de pedra i la gran muralla del Cadí al fons. És el moment visualment més espectacular de tota l’ascensió.

Arsèguel és conegut per la seva vinculació amb l’acordió diatònic i per la tradicional Trobada amb els Acordionistes del Pirineu. Però, des de la bicicleta, és sobretot un magnífic balcó natural sobre el Segre i les muntanyes que l’envolten.

En arribar al poble, el perfil canvia completament. La carretera inicia un descens curt però perceptible que ens permet recuperar la respiració, deixar córrer la bicicleta i entrar en un escenari molt diferent. La via és més estreta i recollida i el paisatge es torna més íntim: desapareixen les grans perspectives i la carretera avança entre bosc, parets rocoses i vegetació de ribera. El soroll de l’aigua i el del vent entre els arbres substitueixen gairebé del tot qualsevol presència humana.

Durant els quilòmetres següents, la carretera remunta suaument la vall. El perfil és irregular, amb falsos plans i pendents moderats. No és un tram especialment dur fins que creua el riu d’Arsèguel i arriba a una cruïlla. A la dreta s’inicia l’ascensió cap a Ansovell, d’uns 5,5 km, i a l’esquerra la carretera ens portarà a Cava; dos poblets situats per damunt dels 1.200 metres.

La pujada a Ansovell presenta un caràcter molt diferent del que hem fet fins ara. En aquest tram no hi ha grans baixades ni canvis sobtats de paisatge. La carretera comença a guanyar altura, de forma constant i amb decisió, i s’enfila, revolt a revolt, cap als peus de la serra del Cadí.

Aviat comença la successió de corbes de ferradura que defineix la personalitat del coll. En total, se’n poden comptar aproximadament una dotzena. No són simples girs: cada revolt canvia l’orientació del ciclista i ofereix una perspectiva nova sobre la vall. En una corba, la mirada torna cap a Arsèguel i el Segre; en la següent, s’obre cap als boscos i les parets del Cadí. En alguns moments divisem Cava i el veïnat de Cal Puvill a l’esquerra.

Una pujada de fons, constant, que demana paciència i regularitat.

És una carretera que no colpeja amb rampes impossibles, però que desgasta per acumulació. A mesura que se superen els 1.200 metres d’altitud, el paisatge s’obre, els arbres deixen entreveure la vall i la sensació d’aïllament es fa més intensa.

Els últims metres mantenen la inclinació, però la proximitat del poble ajuda a sostenir l’esforç. Ansovell apareix finalment recolzat sota el Cadí, a uns 1.335 metres d’altitud. Les cases de pedra, els prats i l’església de Sant Martí formen un petit conjunt de muntanya que sembla protegit per les grans parets de la serra.

La carretera acaba al mateix poble. No hi ha un gran coll, una pancarta ni una coronació convencional. La recompensa és arribar a un dels nuclis més petits i amagats de l’Alt Urgell, en un entorn d’una força extraordinària. Ansovell és un final de carretera i, precisament per això, transmet una intensa sensació d’arribada.