Lles de Cerdanya

L’ascensió comença a tocar de Martinet quan deixem la N-260 per agafar la carretera cap a Lles.

El Segre queda aviat a sota i la carretera inicia un canvi de paisatge que diferencia aquesta pujada de les anteriors. No es travessa el Cadí: es canvia de costat de la vall. Després d’haver recorregut els pobles situats sota la seva cara nord, ara pugem per la solana de la Cerdanya. La serra queda a l’altra banda del riu, visible des d’una distància que permet comprendre millor la seva grandària.

Els primers quilòmetres serveixen per trobar un ritme prudent. Amb tota l’etapa per davant, convé no deixar-se portar per les ganes d’avançar. Lles encara és lluny i la carretera demanarà un esforç prolongat.

El recorregut passa pel sector de Senillers i continua guanyant altura cap a Travesseres. La vall es va obrint a mesura que el ciclista s’allunya del Segre i el paisatge és més lluminós que als trams recollits sota el Cadí. Les clarianes, els prats i els vessants oberts permeten mirar lluny, però també fan més perceptibles el sol i la calor. És una pujada on l’hora del dia pot canviar molt les sensacions.

La carretera ofereix una perspectiva cada vegada més àmplia sobre el territori recorregut. A l’altra banda de la vall, el Cadí acompanya l’ascensió. Ja no cal acostar-se als seus cingles per sentir-ne la presència: des d’aquí, la muralla es desplega sobre l’horitzó.

Travesseres és una referència important per dividir mentalment la pujada. El poble interromp la successió de vessants i dona una escala humana al paisatge.

A l’entorn d’aquest sector, la pendent disminueix i ofereix aproximadament un quilòmetre més amable. És un alleujament valuós després de diversos quilòmetres pedalant amunt. Aquest descans relatiu permet recuperar la respiració i mirar. Les cases, els camps i les muntanyes recorden que la carretera és també un camí quotidià, utilitzat pels habitants dels pobles molt abans de convertir-se en un repte ciclista.

Passat Travesseres, la carretera recupera la inclinació. Les pendents tornen a elevar-se i exigeixen reprendre un ritme constant. És una part de la pujada en què la distància acumulada comença a pesar, tot i que la carretera, ampla i amb bon asfalt, ajuda a recórrer els darrers quilòmetres d’ascensió.

Lles apareix a uns 1.470 metres d’altitud, en un entorn de muntanya obert sobre la vall. L’arribada posa fi als 9,43 quilòmetres d’ascensió i als 489 metres de desnivell positiu.

La recompensa és una nova manera de mirar el Cadí. Des dels pobles de la riba esquerra del Segre l’hem contemplat de prop, sota les canals i els cingles. Aquí, la distància permet veure’l com una gran unitat, una línia de roca que tanca el paisatge al sud.

Aturar-se a Lles és també prendre consciència de la ruta feta. La vall que queda a sota connecta tots aquests pobles, però cada carretera els ha donat una veu diferent: el bosc, la pedra, els revolts, la llum i el ritme de la pujada.

És una ascensió de constància, amb gairebé deu quilòmetres per trobar un ritme i sostenir-lo. Però també és una pujada de grans horitzons: a cada metre guanyat, la vall s’eixampla i el Cadí es desplega una mica més.

Pujar a Lles és allunyar-se de la muralla per veure-la sencera, descobrir-la amb una altra llum i entendre que una mateixa muntanya pot oferir molts paisatges.