Vilanova de Banat

Comencem el recorregut de la Lletera a la Seu d’Urgell, a la plana on conflueixen els rius Segre i Valira.

Se surt de la ciutat pel pont de la Palanca, deixant enrere el moviment urbà per entrar gairebé immediatament en un paisatge de camps, prats i camins de ribera. Uns primers quilòmetres suaus i que permeten escalfar les cames.

L’ascensió cap a Vilanova de Banat comença en travessar el riu de Cerc. Allà, el Cadí ja és visible al davant nostre, però encara apareix llunyà, estès com una gran muralla que tanca l’horitzó meridional.

A mesura que ens acostem al vessant de Cerc, la carretera abandona definitivament el fons de la vall i comença a guanyar altura. La pujada no esclata de cop: s’insinua progressivament, com si donés temps al ciclista per acomiadar-se de la plana abans d’endinsar-se a la muntanya, amb pendents moderades fins arribar a Cerc.

Quan el poble apareix, situat a mig vessant, en un entorn tranquil i obert, la pujada deixa de ser una aproximació i mostra el seu caràcter real.

Després de Cerc arriba la part més exigent del port. La carretera s’enfila amb decisió entre roures, pins, prats i antigues feixes. Les corbes permeten guanyar altura ràpidament i, cada vegada que la vegetació s’obre, la plana de l’Urgellet apareix més petita al fons.

Entre Cerc i Ortedó ens enfrontem a un tram molt ciclista. És la part més constant de l’ascensió: no és un mur, però tampoc ofereix gaires descansos.

Arribant a Ortedó ens trobem algunes de les rampes més intenses de la pujada. L’arribada al petit nucli marca un canvi en el paisatge. La muntanya s’obre, la llum guanya protagonisme i les vistes sobre la vall es fan més àmplies.

Ortedó també marca el final de la part més exigent de la pujada. El pendent disminueix, en un recorregut més alt, ondulat i exposat al paisatge que ens permet recuperar forces mentre ens acostem al collet de Bentanacs.

Aquí la pujada perd la seva regularitat i ens trobem en un tram d’uns dos quilòmetres de fals pla i lleuger descens. La bicicleta torna a córrer i podem aixecar el cap, respirar i contemplar un Cadí que ja no sembla tan llunyà.

Superat aquest tram ondulat, la carretera torna a pujar suaument. Els últims quilòmetres avancen sobre una mena d’altiplà situat al vessant nord del Cadí, encara en ascens però sense la duresa del sector de Cerc i Ortedó.

Vilanova de Banat apareix finalment a uns 1.260 metres d’altitud. El poble ocupa una posició privilegiada, obert davant la cara nord del Cadí. Des d’aquí, la serra es mostra gairebé sencera: les canals, els cingles i els grans contraforts calcaris formen una panoràmica d’una amplitud extraordinària.

És una arribada que convida a aturar-se. No només perquè s’ha completat la pujada, sinó perquè Vilanova de Banat és un dels grans miradors naturals de l’Alt Urgell.

Després de més de cinc-cents metres d’ascensió, el premi no és una pancarta ni una línia pintada a l’asfalt, sinó la sensació d’haver pujat fins a un balcó suspès entre la vall del Segre i la muralla del Cadí.

Des de Vilanova de Banat es desfà inicialment el mateix camí. Després de Cercs, en lloc de continuar pel mateix itinerari fins a la Seu, es pren el desviament a la dreta en direcció a Alàs. Comença aleshores una pista asfaltada estreta, assolellada i ràpida, que perd altura pel vessant amb una vista privilegiada sobre tota la vall de l’Urgellet.

Aquest és un descens per gaudir, però també per fer amb prudència. L’amplada reduïda de la pista, les corbes, les possibles restes de grava i la presència ocasional de vehicles o animals obliguen a controlar la velocitat. A canvi, ofereix una perspectiva magnífica: al fons, el Segre dibuixa la vall; al davant, apareixen Alàs i els camps que envolten el poble; al darrere queda la muntanya que acabem de recórrer.

La ruta travessa Alàs i continua baixant fins al pont sobre el Segre. En pocs quilòmetres es passa dels boscos i prats de Vilanova de Banat al paisatge agrícola de la ribera. El riu marca el final del recorregut i, alhora, l’enllaç natural amb la següent ascensió de la Ruta de la Lletera: la carretera d’Arsèguel, Cava i Ansovell.

Vilanova de Banat és un coll llarg però amable. És una ruta que comença al costat del riu, s’enfila fins a tocar visualment les parets del Cadí i torna a buscar l’aigua. Entremig, deixa pobles petits, carreteres solitàries i una de les panoràmiques més poderoses de tot l’Alt Urgell.